LA TRAMA NEGRA DEL CATALANISME

(MIQUEL ADLERT)

1. Caic en l’engany de la catalanisacio i me n'ixc

He de començar per parlar de mi. Pero no per egolatria, sino al contrari: per tractar-se de confessio de culpa, arrepenediment, proposit d’esmena i reparacio del mal causat. Per aço, una vegada mes (l'anterior fon en un articlul en «Jornada» de 24 de setembre de 1975) repetixc ma confessio publica de que, com m’enganyaren, una vegada enganyat, enganyí de bona fe. Aço ho explique detalladament en el meu inedit «Retorn a la fidelitat valenciana», que desige acabar i publicar. Ací nomes explique lo imprescindible.

Miquel Adlert, autor.

Fa mes de mig sigle que, en 1926, sent encara la meua edat la de catorze anys, desperta en mi la valencianitat el primer número de la revista «Cultura Valenciana». Em cal advertir que, anteriorment, nomes havia llegit en llengua valenciana el meritissim «Pensat i Fet»; els llibrets de falla, que en aquella epoca tenien autentica gracia popular, com les falles; i – no m’avergonyixc de dir-ho – «La Traca». I en eixe numero primer de «Cultura Valenciana», el primer treball el firmava: P. Lluïs Fullana, O. F. M. Fon el primer coneiximent que tingui de Fullana.

Lluïs Fullana, primer filolec de carrera valencianiste.

I aci em cal fer un homenage d’admiracio, de gratitut i de desagravi al nostre ilustre filolec valencià Lluïs Fullana, que ha segut tan injustament oblidat, i mes injustament despreciat i vilipendiat. I, personalment, li faig acte de desagravi per haver abandonat ses ensenyances quan m'enganyaren. I faig extensiu l'homenage als qui, en son dia, el defengueren i li foren fidels. No em cal dir que segons les ensenyances de Fullana deprengui a escriure la Llengua Valenciana.
Pero en 1927 m’ompli de confusio l’aparicio de la revista «Taula de Lletres Valencianes». Perque la majoria dels que escrivien en ella no ho feen segons lo que deprengui de Fullana. Com, poc despres, tampoc no es publicaren d’acort en Fullana els llibres de «L’Estel». Pero no era en esta llengua, nova per a mi, en la que es publicaren, per aquella mateixa epoca, els llibres de «Societat Valenciana de Publicacions». (1) (publicats seguint les ensenyances de Fullana)

Societat Valenciana de Publicacions, mantenidora de la fidelitat a Fullana

Finalment, aquella llengua que no era la de Fullana, flori en l’esclat de publicacions en llengua valenciana durant els anys republicans, sobretot en el semanari «El Camí», i en ell, sobretot, en els treballs que Carles Salvador escrivia sobre llengua, els que despres es plasmaren en allo de Castello: normes de catalanisacio, encara que vergonyant per a millor enganyar, les quals, coromullant la paulatina catalanisacio a dosis reduïdes que venia fent-se d’uns anys arrere, representaren la primera ofensiva de catalanisacio a gran escala. Per aixo supongueren una reforma drastica per als que escriviem el valencià segons les normes usades en aquell moment: les de Fullana. I nos foren un fortissim shock aquelles normes que significaven un canvi total de colp.

Carles Salvador, introductor de les normes catalanes.

Per aixo, l’actual catalanisacio, que supera la que n'hi havia en "les bases de Castello", exigix una revalencianisacio tambe energica, total i de colp, que es lo que propugne aci. Es totalment inadmissible la posicio dels que pretenen que les bases de Castello siguen la revalencianisacio de la Llengua Valenciana catalanisada. Com tambe cal rebujar l’actitut dels que proponen pendre dites bases com a punt de partida per a la revalencianisacio per etapes de l’actual valencià catalanisat.
Com tambe cal rebujar l’actitut dels que proponen pendre dites bases com a punt de partida per a la revalencianisacio per etapes de l’actual valencià. catalanisat.

El poble sempre s'ha manifestat en contra de la suplantacio del seus simbols propis.

El 8 de juliol de 1975, en un articul en el desaparegut «Jornada», demani als que encara viuen – gracies a Deu i per molts mes anys que siga – dels que firmaren les normes de Castello que, com les noves generacions de valencians ho ignoren, explicaren qui feu les normes, per qué es feren, circumstancies de fer-les, quins les acordaren, quins dels firmants es reuniren en Castello i com es replegaren les firmes dels que no anaren a la capital de la Plana.

Primera plana de les "Bases de Castello". Com J.Mª Guinot apuntà, ni eren "Normes" ni se redactaren en Castello, ya que se portaren redactades des de Valencia.

I caigui en l’engany perque no sabia que aquella llengua que no s’escrivia com la que aprenguí de Fullana, era per ser catalanisada. I com no em preocupi de fer estudis lingüistics, puix que em fiava dels que creïa mestres sincers, deprengui i escrigui aquella llengua catalanisada. I la dugui en mi a totes bandes. I en ella vaig anar a «Acció Nacionalista Valenciana», de la que Xavier Casp era el secretari i de la que molt pronte vaig ser tambe u dels dirigents; i ho erem els dos quan esclatà la guerra. I dugui la llengua catalanisada al semanari nostre que no es publicava catalanisat: «Acció», unic periodic en valencia que es publicava quan vingue la guerra, i l’ultim numero, el ll2, es publicà el mateix 18 de juliol de 1936. Com fiu igual en quantes publicacions intervingui, i en tot on pogui fer escriure aquella llengua catalanisada.

Diari "Accio" orgue d'Accio Nacionalista Valenciana.

I, naturalment, tambe entrà aquella llengua catalanisada en l'Editorial Torre, la que vaig fundar, junt en Xavier Casp, a l’acabar la guerra, en maig de 1939, la historia de la qual relate minuciosament en «Retorn a la fidelitat valenciana».

La Torre de Paterna se converti en el logo de l'Editorial Torre.

Fon en l'Editorial Torre a on, per mig d’edicions, la tertulia semanal seua del dimarts, conferencies, llectures, etc., durant els anys de sa existencia, es mantingue encesa – pot dir-se que en exclusiva – la flama del valencianisme. La gran llabor que ferem i les moltes penalitats que passarem les amaga ara el pancatalanisme. Pero si hi ha pancantalanistes que ho poden ignorar, com els que pregunten, en to de superioritat i de censura, qué ha fet el valencianisme en els anys dificils, “quan feia més silenci” com escrigue Joan Fuster en l’homenage a Xavier Casp, si que hi ha personalitats del pancatalanisme que en poden donar testimoni. Puix que estaven en relacio en nosatres, uns des d’abans de la guerra, en el valencianisme: alguns inclus sent asidus a la tertulia nostra dels dimarts, despres de la guerra, atres per raons editorials, etc. Citare uns quants. Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Alfons Cucó, Josep Iborra, Francesc de P. Burguera, Enric Valor i Vives i Emili Rodríguez Bernabeu als que, ademes donarem a coneixer en les lletres valencianes publicant Editorial Torre son primer llibre. Manuel Sanchis Guarner del que editarem dos llibres, u la gramatica seua. Francesc Ferrer Pastor, Martí Domínguez, Robert Moroder Molina, Beatriu Civera... i atres que poden contestar perfectament a la pregunta a que acabe de fer referencia. Com tambe son molts els catalans i mallorquins, intelectuals i no intelectuals que poden donar testimoni de lo que hem fet, perque nos coneixen i saben la nostra activitat.

Tertulians de les reunions dels dimarts. En segona fila, prop del centre, Xavier Casp i Miquel Adlert. Pot vore's al seu costat a Emili Beüt i al fondo, junt a la finestra, al "catala" Joan Fuster.

I per a Editorial Torre, en la que tant d’amor, i tant de treball, i tantes ilusions posarem els fundadors, fiu unes normes per a la llengua lliteraria. Buscaven que, en quant a les principals diferencies entre les llengües valenciana, mallorquina i catalana, acceptaren els catalans valencianismes i mallorquinismes; els mallorquins valencianismes i catalanismes i els valencians mallorquinismes i catalanismes, prenint en cada cas la forma de la llengua que la conservara mes pura. I aixina, eixa llengua lliteraria resultaria prou comprensible per a tots; i entre els llectors de cadascuna de les tres llengües es propagarien els llibres de les atres dos.

Inocent i estupidament, reconeguent les diferencies entre les tres llengües, pretengueren mesclar-ho tot. ¿No sabien que era com barrejar l'oli i l'aigua?

Expostes estes normes a Xavier Casp i acceptades per ell, les usarem en les publicacions d’Editorial Torre; i es conegueren per normes de Torre; i segons elles escrigueren molts i encara n’escriuen. La «Gramatica Valenciana», de M. Sanchis Guarner, que publicarem en Editorial Torre, no nomes confirma les dites normes sino que, en quant a catalanisacio, ana mes llunt. Els catalans es negaren a fer les concessions que els corresponien.

"Gramatica valenciana" de Sanchis Guarner, publicada per Editorial Torre (foto de valenciafreedom.com)

La catalanisacio que s’havia iniciat abans de la guerra, principalment impulsada per Carles Salvador i les normes de Castello, inclus arribà al sempre arcaiste Rat Penat que substitui sa tradicional arcaisacio per la catalanisacio que li dugue Carles Salvador, qui publicà una gramatica catalanisant que servi de text en els cursos de Lo Rat Penat. En edicions posteriors a la mort de Carles Salvador, a la gramatica seua li aumentaren catalanisacio els que substituiren sos noms, en l’edició, per «Seccio filologica de Lo Rat Penat», en els cursos del qual ha ensenyat valencià catalanisat i ha fet professors de valencià catalanisat.

Inclus a Carles Salvador els seus correligionaris en la catalanisacio de la societat li traicionaren, catalanisant mes encara els seus texts.

Inclus en plena escalada pancatalanista, en 1975, Lo Rat Penat publicà una nova edicio d’esta gramatica. I li fiu l’oferiment d’estes instruccions per a que les publicara i serviren per a informar noves edicions, i que rectificara aixi Lo Rat Penat l’accio catalanisadora que realisava. I no s’accepta el meu oferiment, i encara l’any 1976 s’ha publicat una nova gramatica, com les anteriors sense nom o noms d’autor o autors, dient-se basada ¡en les normes de Castello! i, clar, sense a penes mes descatalanisacio sobre les anteriors que substituir: aquest per este i altre per atre i, clar, els corresponents derivats i tz per s; per lo que seguix ensenyant valencià catalanisat i fent professors de valencià catalanisat colaborant a la catalanisacio – presidida, ¡ai!, per l'Universitat – pero fent creure lo contrari en lo que diu esta gramatica en el preambul.

La catalanisacio de Lo Rat Penat en 1976 era vergonyosa, pretenent ser el model de valencianitat.

Fon despres d’abandonar Fuster el nostre grup al voltant d’Editorial Torre, o siga, de Xavier Casp i de mi, i que es coneixia per grup de Torre, quan comenci a fer orelletes. I en juny de 1951, en un viage que fiu en Xavier Casp a Barcelona, lo que viu i oi en aquells en els que parlarem, començà a omplir-me d’estupor. I em Feu pensar si es pretenia la catalanisacio total de Valencia, per una integral absorcio per Catalunya. Idea que reforçà seguidament lo que se’m feu en el «Diccionari Catala-Valencià-Balear», ¡a mi que era en Valencia l’únic delegat, representant, o com es vullga dir, del dit diccionari!

Portada del "Diccionari Valencià Catala Balear"

I vaig començar a despertar de l’engany quan, en els primers anys cinquanta començà la catalanisacio total de Valencia, on Joan Fuster era el capdanser. M’afanyi a avisar del perill a
molts que no em feren cas (com si els parlara el chiquet de les carasses), ni davant de fets com el que un mapa que aparegue en el «Diccionari Catala-Valencià-Balear» com a vinyeta indicadora de les llengües que comprenia, es converti en emblema (inclus de solapa) de lo que en aquells anys cinquanta començà a dir-se Països Catalans. Ni tampoc no em feu cas ningu quan en 1962 s’inicià l’escalada del pancatalanisme per la publicacio dels llibres de Joan Fuster: «El País Valenciano» i «Nosaltres els valencians», seguit com un complement per «Qüestió de noms». Tot aço despres de la preparacio que feu Fuster en anys anteriors en prensa de Barcelona i de Valencia, principalment en el suplement «Valencia» del diari «Levante».
I com em trobava despert del tot, segui els esforços per fer compendre el perill a molts, que seguiren sense fer-me cas. I al mateix temps, com a una restitucio a Valencia del perjuï que li havia fet, em posi a estudiar a fondo la Llengua Valenciana de veritat. I comenci a escriure «Retorn a la fidelitat valenciana», del qual he tret (del cos de l’obra i del vocabulari valencià-catala, catala-valencià) este treball.

Mapa dels països de l'any 1954 (Coromines). En plena dictadura se seguia l'estrategia començada a principis de sigle.

Cal parlar un poc de la catalanisacio de la Llengua Valenciana. I es una gravissima acusacio la que vaig a fer, pero que cal fer. I es que la major culpabilitat de la catalanisacio de la Llengua Valenciana (com, anteriorment, de l’arcaisacio) la te la cultura valenciana, fonamentalment la lliteratura i en ella sobretot, la poesia. En primer lloc perque la poesia fon la rama mes (quasi unicament) cultivada i, naturalment, escrita. En segon lloc per la proclivitat dels lliterats cap a una "turris eburnea" cultista en la que es tancaven separats del poble, per a escriure una llengua, primer arcaisada i despres catalanisada, impossible de que la senta el poble com a seua.

Ausias March, poeta en Llengua Valenciana que "deixà apart l'estil dels trobadors" (Sant Sebastia de Jacomart).

Done testimoni de ciencia propia de que, abans de la guerra, s’omplien els diversos locals on es representava el tan injustament caramullat de ludibri teatre valencià; i «La Traca» es venia mes que totes les atres publicacions en valencià juntes.
Primer foren els lliterats renaixentistes (que tant admire per atres conceptes) els que marraren en son excessiu recurs a la llengua classica. Potser pel romanticisme imperant que feya tornar els ulls al preterit; o per creure, potser, que era una llengua corrupta la que parlava el poble valencià. I lliterats i poble se separaren. Tant que, autoconfessant-s’ho mes o manco, uns i atres estaven convençuts de que usaven dos llengües diferents, a les quals, en tacit acort, denominaven: llemosina a la dels lliterats i valenciana a la del poble.

A l’arcaisacio de la llengua la substituiren mes tart els lliterats per la catalanisacio. Perque, a banda de creure corrupta la llengua del poble, els lliterats que escrivien en valencià (igual que els que ho feen en castella pensaven en el major camp que aixina tenien en Madrit), se sentien proclius a Barcelona per a obtindre un major camp. I per a aixo calia que els entengueren be en Barcelona, per a lo qual calia catalanisar la Llengua Valenciana. Pero la poesia no pareixia correcta en Barcelona per les regles de la Poetica, diferents en catala i valencià, que les de cadascu no poden aplicar-se a l’atre. I en les dos creencies respectives de major camp seguixen els lliterats valencians. I primer l’arcaisacio i despres la catalanisacio de la llengua escrita, han subvalorat en el concepte del poble la Llengua Valenciana que ell parla.
En menor grau tambe ha influit en la catalanisacio del valencià l’obsessio en molts de fugir de la castellanisacio (perill que s’exagerava) valencià, que feya acodir al catala com si este no patira tambe de castellanisacio i fora l’espill de la Llengua Valenciana perduda. I se fugi d’un bou que no era, per a que nos haja empitonat un bou que sí que es.
L’actitut dels lliterats valencians de catalanisar el valencià, llogicament, havia de ser, ho fon, ha segut, i ho es ara al maxim, ben acollida i estimulada pels catalans, especialment per la minoria mes o manco intelectual de Barcelona.
Perque he d’advertir que en tot temps ha hagut en el norest espanyol un pancatalanisme per lo manco llingüistic per a no quedar-se sense escritors classics. És trist pensar que, veges per a on, la causa, no culpa, primigenia del pancatalanisme la tenen Ausias March, Joan Roiç de Corella, Jordi de Sant Jordi, Sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Joanot Martorell... per citar-ne uns quants. I no he citat a Sant Vicent Ferrer perque es l’unic que als catalans pancatalanistes no els fa massa gracia apropiar-se’l per allo que Domenech i Montaner digue – i tots els catalans ho han repetit – de l'iniquitat de Casp. (N del transcriptor: Compromis de Casp)


La realitat es que l’autentica Llengua Valenciana en sa evolucio, en l’estat actual, ha segut desconeguda pels lliterats valencians, primer pels arcaisants i despres, i ara, pels catalanisants.
I aixi s’han condenat, com a "incorrectes", formes evolucionades de la llengua valenciana, sustituint-les, primer per les arcaiques i despres per les catalanes evolucionades. Es el cas de la preposicio valenciana actual en reemplazada primer per l’arcaica "ab" i despres per la catalana evolucionada "amb", tan evolucionada com l’atra actual catalana "am" i la valenciana "en". Com unes atres paraules valencianes s’han condenat per ser igual o paregudes a les castellanes – salvo que estiguen en el catala normatiu – i s’han substituït per les catalanes evolucionades, inclus quan la substituida valenciana es classica. Es el cas d’heroe, modo i triumfar substituides per les catalanes actuals heroi, mode i triomfar. Pero s’han donat com a bones els autentics castellanismes que accepta Fabra per al catala normatiu, inclus tractant-se de la mateixa paraula castellana, com es el cas de morena i casino.

Naturalment, substituint les paraules diferents del valencià per les catalanes, arribara un moment en que el valencià siga igual que el catala perque no siga el valencià sino el catala. Es la filologia prestidigitadora.
En definitiva, en els casos de la lliteratura renaixentista i la post-renaixentista arribant a l'actual, s’ha canviat la llengua del poble valencià, escamotejant-la, per una atra que, com un conillet, s’ha tret de la chistera, primer arcaica i despres catalana, en l’única diferencia que, mentres l’ilusioniste renaixentiste no pretenia enganyar al poble valencià fent-li creure que escrivia en la llengua que parlava el poble, sino que reconeixia que era distinta i era el primer a dir-li llemosina, i a la del poble valenciana, com dia tambe el poble; en canvi l’ilusioniste pancatalaniste assegura al poble que la catalana en que escriu es la perduda llengua dels valencians i que, per perduda, es deu de recobrar.
I per a millor passar l'inconfessable mercaderia, els pancatalanistes posen a la vista del poble, la bandera de conveniencia (mai millor dit) de valencià cult. Millor dit, diuen culte que rs la llengua normativa catalana, invencio llingüistica (com tantes de Fabra) la d’esta paraula (com reconeix el «Diccionari Catalán-Valencià-Balear»), deguda a que els catalans no poden pronunciar, per lo vist, la T eixa després de L i el llector advertira que es lo que dirien els catalans d’escriure cult, que es la paraula valenciana. El citat diccionari ho explica per mig d’un circumloqui: "un mot indecoros".

Diuen els "cientifics" antivalencians que la paraula CULT sona a "mot indecoros" (cul); per la mateixa llei cientifica ¿no deurien ells de substituir "cognoms" (collons)?

El cas es que, en la catalanisacio de la Llengua Valenciana, s’ha arribat a escriure una llengua que, com veem en la lletra impresa que apareix, no es valencià ni catala, sino un hibrit, perque es o valencià catalanisat o catala valencianisat, als que, per brevetat, denomine respectivament, valcat i cataval.

2. Ciencia, Llengua, Poble i Cultura

L’idioma no es una qüestio cientifica en el sentit de ser producte d’una ciencia sino al reves: una ciencia – la Filologia – es producte de la llengua; es una ciencia merament especulativa. L’idioma es anterior, tant cronologicament com en quant a preferencia respecte a la Filologia. Per aixo, sense l’existencia d’un idioma no pot haver filologia sobre ell; pero pot haver – i n’hi ha – un idioma sense filologia que l’estudie.

Perque la llengua es un fenomen social per a la comunicacio dels homens entre si. I, com a tal fenomen social, es obra del poble que es qui fa la llengua, la modifica i li posa nom com a amo que es d’ella. Es un Dret natural que la llei ampara com a dret huma. Per aixo es absurt que hi haja partits politics que la neguen i es dirigixquen al poble valencià en una llengua que no es la que el poble parla, contra la qual no es por anar per criteris cientifics: ni filologics ni historics.

La Filologia no te mes missio que estudiar lo que el poble fa en la llengua seua. La Filologia no deu ordenar res al poble, ni intentar modificar un fenomen social, ni, molt manco, substituir al poble en la formació de l’idioma, ni substituir-li la llengua per una atra. La missio de la Filologia es semblant a la de la Geologia en sos respectius camps de la llengua i la terra. La Geologia estudia la formacio i evolucio de la terra, pero els geolecs no pretenen intervindre, modificar la formacio i evolucio de la terra, ni molt manco formar ells la terra o substituir-la per un atre planeta.

De L'ultima trinchera

Una llengua viva, per aço mateix que es viva, no es una cosa estatica sino en constant modificacio i transformacio, com a fenomen social que es i no un conjunt de principis científics

immutables dictats pels filolecs, als que no necessita per a existir.

L'idioma valencià ha existit segles sense filolecs, i sense filolecs precisament ha produït una lliteratura esplendida, de categoria universal; perque Ausias March, per citar nomes la cota mes alta, no seguia normes de ningun filolec.

Ara els filolecs valencians pancatalanistes s’han apoderat de la llengua com a cosa seua i en un acte dominical fan una llengua i volen impondre al poble l'artificialitat de sa manufactura cientifica; i que unicament l’engany d’ells por explicar que organisacions que es diuen elles ser del poble, per al poble i sa defensa, es dirigixen al poble valencià no en la llengua que ell parla sino en l’artificial que el pancatalanisme diu que es la dels valencians.

Com a comprovacio per al llector de la subordinacio de la Filologia i els filolecs a la llengua que fa el poble, que es lo normal, i no al reves, que es l’anormalitat que preten el pancatalanisme, reproduïxc els següents texts:

Domingo Manfredi Cano, l’excelent escritor andalus escrivia en «Las Provincias» de 26 de setembre de 1971: "Una verdad como un templo: el pueblo es el amo de su lenguaje, y hace caso

omiso de las reglas que dicten los gramáticos, los eruditos y los científicos. El pueblo crea a su antojo el acento y el tono, la sintaxis y la fonética”.

«Las Provincias» de 12 de juliol de 1975 donava la noticia de la decissio de la «Real Academia Española de la Lengua» sobre determinades correccions, adicions, nous sentits i noves paraules acceptades, i era tot per admissio de creacions del poble en la llengua parlada. Anaven en la llista: bikini o biquini, casete, drogadicto, alcoholímetro, acoplamiento, ambientar, amordazar, amorío, avería, averiar, bonificación, computadorizar, ofertar; i en sentit deportiu: derrapar, llanear, rodador, marcaje, pedalear, pedaleo, penalizar, pinchazo, repescar, ronda, vuelta, rematar.

«Las Provincias» de 4 de juny de 1976 publicà l’admissio (en els mateixos matisos de la llista anterior) per la «Asociación de Academias de la Lengua Española» de les següents paraules: berzas, dar la cabezada, cabecear, cojón, mediodía, módulo, vale.

I mes encara que lo de corporacions academiques, lo d’academics de la «Real Academia Española de la Lengua» l’opinió dels quals ha considerat decisiva el pancatalanisme, puix que ha arribat a demanar-la i a propagar-la profusament i degudament reproduïda. Guillermo Díaz Plaja, en l'entrevista que li fa G. Soler Summers, en «Las Provincias» de 31 d’agost de 1975, diu: “En eficacia, la Academia tiene un sentido histórico que se dibuja en el diccionario histórico, el cual consume gran parte de sus energías, y otro de carácter actual, que consiste en la aceptación de los hechos lingüísticos españoles y sudamericanos a medida que la realidad aconseja su incorporación”. Més avant: “El periodista tambien puede crear lenguaje. Es más, no se puede cerrar uno en un búnker idiomático, desconociendo el carácter vivo de los idiomas, y por tanto, la Academia se limita a reconocer estas realidades idiomáticas para incorporarlas al diccionario.”

El «ABC» de 5 de maig de 1976 publicava un treball de Washington Llorens, de l’«Academia Puertorriqueña de la Lengua», on diu: “Es cosa bien sabida que el neologismo necesario que tiene el asentimiento tácito de los hablantes, es irrefrenable”. “El léxico es sólo un catálogo de signos que el pueblo hace y deshace sin cesar”. “El pueblo a veces remuda vocablos guiado por un instinto lingüístico sorprendente”.

Washington Llorens

«Las Provincias» de 2 de juny de 1976 publica una entrevista que fa Joana M. Roque a Julián Marías, i diu: “que Julián Marías cree que Mallorca es uno de los lugares en que más se habla la lengua regional «con naturalidad»”. I més avant diu que.afirma l’entrevistat: “Me dicen que los catalanes no entienden bien el mallorquín”. I després diu l’entrevistadora referit a l’entrevistat: “Afirma que realmente el cataldn se ha escrito muy poco y según cree los mallorquines, cuando nos vamos de viage, escribimos a nuestra familia en castellano. Se le responde que esto puede ser debido a la falta de enseñanza y responde que antes de Franco ya pasaba lo mismo”. I seguidament posa en llavis de Julián Marías: "Lo más respetable es la realidad". I diu l'entrevistadora: "Piensa que lingüísticamente no hay que resucitar muertos, Cuenta la anécdota de un gallego que realiza un discurso en su lengua. La criada le escucha y comenta que el señorito habla el francés como un santiño. Cree que en el afan de resucitar lenguas regionales no debe caerse en el lenguaje artificial y no hablado”. I cap al final de l’entrevista pregunta l’entrevistadora: “¿ Cual es la funcion de las academias de la lengua?”, i posa com a contestació de Julián Marías: “Estudiar la lengua y reconocer el uso de las palabras. ¿ Puede decirse que es una verdadera palabra algo que deja de usarse o pasa de moda?” (Nota del transcriptor: J.Marías es membre de la RAE).

Julian Marías

Ben clar està que les idees que sostinc sobre la llengua i que confirmen les cites que acabe de fer, son la concepcio normal i que es la teoria pancatalanista sobre la llengua dels valencians lo que constituix una anormalitat. Recorde’s que, fa pocs anys, quan en la «Real Academia de la Lengua Española» algu caigue en la tentacio o tingue l’hora bova d’inventar paraules a lo Fabra-Institut d’Estudis Catalans (als que seguixen filolecs valencians pancatalanistes) fon per complet un fracas i un ridicul, pel rebuig dels castellaparlants a dir les paraules inventades, "aeromoza" y "jeriñac" en susbtitució de "azafata" i "coñac" com diu el poble. Encara que la segona ha hagut de substituir-se oficialment per brandy per haver guanyat els viticultors francesos el pleit sobre la denominació.

De que els estudis filologics nomes tenen valor especulatiu i no el preceptiu per a impondre al poble com ha de parlar, se’n deriva la conseqüencia de que els diccionaris i vocabularis no son tampoc preceptius per al poble per a que no modifique o abandone o substituixca paraules o acepcions. Son inventaris de paraules, de caracter consultiu, principalment sobre el significat de les paraules. Aço es en quant a diccionaris i vocabularis normals, perque els anormals de paraules inventades, coneguts per normatius, no poden tindre ni valor consultiu. En corroboració d’aço podria reproduir aci en facsimil unes paraules manuscrites per un actual filolec valencià, molt conegut. (Nota del transcriptor: M. Sanchis Guarner).

Manuel Sanchis Guarner, filolec valencià d'ideologia antivalenciana

El cientificisme de que es pot obligar al poble a parlar una determinada llengua, es una concepcio inventada en Barcelona per a l'imposicio de la llengua inventada per Fabra i l'Institut d’Estudis Catalans. I aixina es feren autentiques coaccions, inclus oficials, primer des de la Diputacio Provincial de Barcelona i despres des de la Mancomunitat de Catalunya, presidides per Prat de la Riba, (Nota del transcriptor: se parla de l'any 1914). Convindria que els jovens pancatalanistes conegueren este tros d’historia catalana: imposicions, coaccions, protestes, oposicions, que omplin un gran periodo d’anys. Que es busquen l'informacio perque els capdansers del pancatalanisme no els la donaran.

<

Prat de la Riba impongue la normativa de Fabra i inventà els Paisos Catalans, que despres copià de manera mediocre, com a valencià que era, Joan Fuster.

Es la teoria que han adoptat els pancatalanistes valencians per a l'imposicio de la llengua catalana de Fabra com a llengua dels valencians, cientifica, culta, correcta, normativa... tots els adjectius en que disfrassen al catala. I en la reproduccio de texts valencians, per antics que siguen (inclus classics), i baix el disfras de "regularització ortografica" arriben a catalanisar-los de tal manera que fan autentiques traduccions al catala, destrossant l’original de l’autor en una vulneracio del dret de propietat intelectual de l’autor.

El quimic Pompeu Fabra

Esta posicio cientifica de prescindir de l’opinió i de la conducta del poble sobre la llengua seua, si preten dir que es per be del poble i pensant en ell; sempre sera una actitut contra la democracia i, en el millor dels casos, un despotisme ilustrat llingüistic. Perque no es qüestio cientifica la denominacio de catalana per a la Llengua Valenciana; es de competencia popular: del poble com a amo de la llengua que parla, i la fa, la modifica i li posa nom; per ser l’amo, com fa el que ho es a una embarcacio, a un chalet, a un gos...

Llibertat guiant al poble (Eugène Delacroix)

I el poble valencià li ha dit i li diu valenciana a la llengua que parla, a mes de per ser l’amo, perque (portada o no pels catalans) la veu diferent a la catalana. I es nega a considerar-la catalana perque encara que fa segles fora veritat que foren iguals, veu que son diferentes ARA, maxima rao en qüestio de llengües, en la que pot dir-se que es un dogma allo de tempora mutantur (Nota del transcriptor: els temps han canviat). Per aixo en esta qüestio no cap el com era la llengua i molt manco el com deu de ser segons els erudits filolecs, sino nomes el com es, perque en aço mes que en res, la ciencia no deu d'anar contra la realitat irreversible de la vida. La qual diu ARA que la majoria dels valencians no entenen als catalans, sobre tot els que parlen catala oriental; i quasi tots els valencians no entenen als mallorquins. Se d’un primat del pancatalanisme i d’un partit politic que no entenia el parlar catala d'un catedratic catala i li demanava que parlara espayet.

Perque l’idioma es el parlat i no l’escrit. Per aixo se li diu llengua per ser esta orgue indispensable per a parlar. La llengua escrita es la reproduccio grafica de la parlada com el retrat ho es de la persona. I aixina com l’essencia humana es la persona i no el retrat, l’essencia de l’idioma es el parlat i no l’escrit. I si la llengua escrita es el retrat de la parlada es compren que, com el retrat respecte a la persona, la llengua escrita deu reproduir la parlada en la majar fidelitat possible, o siga, que l'ortografia deu d'ajustar-se lo maxim a la fonetica. Despres parle de l’ortografia actual.



La llengua parlada es anterior a l’escrita salvo les artificials, com l’esperanto, i podríem afegir el catala de Fabra. Sense llengua (que siga natural) parlada no es possible escritura, ni gramatica, ni ortografía (actual Deus ex machina de l’idioma en Valencià), ni lliteratura, ni filologia i filolecs. Pero sense tot aço poden existir, i n’existixen, llengües parlades. I en una llengua parlada pot existir, i n’existix, nomes una de les coses citades: lliteratura pero de viva veu, narrada o cantada. Es pot establir el següent orde de prelacio: llengua parlada, lliteratura oral, llengua escrita, gramatica (i ortografia) i filologia (i filolecs).

Perque la llengua parlada es la causa primigenia de totes eixes coses citades que son sos efectes. I tambe podem dir que la causa es l’essencia i els efectes els accidents; accidents no necessaris a la causa. I ningu no discutix que la causa i l’essencia son abans que els efectes i els accidents respectivament. Per tant, com per ser causa i essencia no necessita dels efectes ni dels accidents per a existir, la base de la Llengua Valenciana es la parlada i no l’escrita. La poesia ho diu decisoriament per boca del gran poeta portugues Teixeira de Pascoaes: “Lo compuse en mi lenguaje hablado pues ignoro el escrito”. (Traduccio al castella, per Ramón Mª López, de Sao Paulo, Editorial Apolo, Barcelona, 1935, p. 3 del prefaci). Constituir, com ara es fa en Valencia, la llengua escrita, obra de filolecs, com a base de l’Idioma Valencià, comporta, per reduccio a l’absurt, que els homens foren muts en principi i començaren a parlar despres d’inventar l’escritura.

Teixeira de Pascoares

Per lo dit es despren que no pot sostindre’s l’equacio llengua-cultura, puix que poden existir, i n’existixen, llengües sense cultura i en la mes completa incultura i salvagisme. Respecte a la cultura d’una llengua, esta no forma part d’aquella sino en quant ad aquella part per a la qual es necessaria la llengua: la lliteratura original (no traduccions) d’eixa llengua.

Perque, contra lo que ara es creu, no forma part de la cultura d’una llengua: ni la lliteratura que es traducció, ni la ciencia, encara que estiga escrita originalment en eixa llengua. Perque aço forma part de la cultura del poble que parla eixa llengua a la que es vol atribuir com a cultura seua. Puix que l’obra de perfeccionament (i tambe creacio puix que son poble tambe) d’una llengua la fan els escrits lliteraris; no un tractat d’algebra o d’obstetricia.

El pancatalanisme, pel sentit reverencial que te per la llengua escrita, devia substituir la paraula llengua per ploma, llapis, boligraf, maquina d’escriure... En rigor no por extranyar este sentit reverencial per lo escrit si es pensa que el catala normatiu naixque escrit, puix que es en gran part invent de Fabra; per cert, que abans d’ell els catalans tenien no l’onomastic Pompeu sino Pompeyus, com pot comprovar qui vullga en una obra de Pompeyus Gener. Es sabut que esta activitat inventora l’ha seguida l’Institut d’Estudis Catalans. Qualsevol que per l’edat que tinga no ha haja vixcut, te molts mijos de comprovar-ho. Els mes eficaços son: la comparacio entre les publicacions aparegudes abans i despres de regnar Fabra i llegint la seua obra «Converses filologiques» (millor la primera edicio), en les que explica les invencions llingüistiques, les que, en principi ana publicant en el diari «La Publicitat», La Publi, com li dien popularment.
Ara les paraules inventades pareixen naturals per haver-les llegides en tanta lletra impresa i haver passat al lexic de molts catalans: els que volen demostrar que son cults i els que volen aparentar-ho. Esta difusio ha segut gracies als mijos de difusio que la llengua catalana tenia abans de la guerra: molts diaris, moltes revistes, molts llibres, moltes representacions teatrals, i, sobre tot la radio: una emissora, «Radio Associació de Catalunya», exclusivament en catala, i les atres en molts programes en catala. Pero, a pesar de tants anys d’actuacio del fabrisme, no s’ha conseguit plenament, ajustant-la a la llengua escrita normativa, canviar la fonetica del catala parlat, tan diferent de l’escrit. Ni canviar-la en el catala escrit de la poesía, que rima i medix segons la fonetica popular i no d’acort en la que correspon a lo escrit segons l’ortografia, una ortografia que, per no correspondre a la fonetica viva i popular l’atacava principalment Mossen Antoni Mª Alcover.
Cal dir, per a que ho sapien tots, que Fabra no s’ocupa de la Llengua Valenciana, com pot comprovar-se en primer lloc en el mateix Diccionari de Fabra. I s’ha de saber tambe sobre Fabra que no era tan pancatalaniste com alguns creuen. No cal remontar-nos als temps jovenivols de Jaume Massó i Torrens, Joaquín Casas i Carbó i Pompeu Fabra i Poch, que feen «L’Avens» (després escrit «L’Avenç») on, en el número de 31 de març de 1891 s’ataca la unitat ortografica de les llengües valenciana, mallorquina i catalana, arribant a dir que es “impossible perque es contra natura”. I he dit que no cal retrocedir a 1891, perqué Fabra sempre opina que els valencians, per a purificar la Llengua Valenciana, no deviem preocupar-nos d’acostar-nos a la catalana, sino a la dels classics valencians. Idea que solia expressar sovint i que me la digue a mi quan parli en ell el 25 de novembre de 1935.

Pero el pancatalanisme, com moltes coses mes que li son desfavorables, amaga tot aço de Fabra i de la llengua normativa. En el seu parlar sempre ex-cathedra, dona normes que no explica, i amaga texts, i tot quant les refuta, l’exiscencia de lo qual ignoren sos seguidors, com ignoren persones i fets que els amaguen els capitosts, inclus botant-se no solament molts anys sino tambe segles d'historia que no els conve que sapien els neofits.

A l’igual que els atres pobles migevals que descompongueren el baix llatí i crearen les llengües romanç, el poble valencià ha creat sa Llengua Valenciana. Lo mateix que sería demencial pretendre substituir les llengües romaniques pel llati, per haver-lo dut els romans als pobles de llengua romanica, tambe es demencial la pretensio pancatalanista de substituir la Llengua Valenciana per la catalana, alegant que la dugueren els catalans.

I mes demencial, perque a mes es illogic que la substituta siga no la llengua que diuen que dugueren en el sigle XIII sino l’actual catalana normativa semiinventada per Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. Perque, per eixemple, les paraules meua, teua i seua no volen substituir-les per les que haurien dut de ser veritat l'importació: mía, tua i sua, sino per meva, teva i seva, que diuen ara els catalans.

Este eixemple advera que es indiferent que els catalans dugueren o no a Valencia la llengua seua, perque ARA catala i valencià son diferents per haver tingut diferent evolucio i diferents influencies. Per tant tambe es falsa la teoria, en la que cauen molts (intelectuals i tot) de que la llengua que nos duen ara es la perduda pels valencians, perque, en el mateix eixemple lo que hem perdut es mía, tua i sua i no meva, teva i seva.

Es indiscutible, perque aço si que es una realitat cientificament demostrada, que els espanyols del segle XVI dugueren a Filipines la llengua parlada pels conquistadors. I be, a pesar de la realitat cientifica, els filipins prescindixen de com parlen els successors dels espanyols que els dugueren la llengua; de la «Real Academia Española de la Lengua», de son diccionari; de sa gramatica i dels ¡filolecs! I escriuen lo que qualsevol por comprovar en els signes de franqueig postal filipins que figuren en qualsevol colecció. D’u de la meua reproduïxc:
“Pilipinas p 1'50 KOREO 1949 IKA-25 ANIBERSARIO BANGKO SENTRAL NG PILIPINAS 1974”

Si un poble, un estat fa aço en la llengua que parla, escrivint-la com la parla, sense subjectar-se a la llengua del poble que li la dugué; i ho fa per a reafermar la seua recentissima personalicat com a poble, mes rao tenim els valencians, que tenim la personalitat reafermada des de fa segles, per a fer com els filipins i escriure la llengua que parlem, que es lo que aci defenc. Perque, encara que el valencià fora d'importacio, esta es tres segles mes vella que la de Filipines; es diferencia mes del catala; i dona una lliteratura de categoría universal que (l’inici del pancatalanisme), sempre han volgut apropiarse-la els catalans, perque no tenen lliteratura classica de tanta categoría com la nostra valenciana. I aço a soles: tindre una lliteratura classica que ambicionen apropiar-se els catalans, autorisaria a consagrar l'independencia de la Llengua Valenciana, encara que fora veritat que nos la dugueren els catalans.

Pero, sobre tot, perque en la llengua esta per damunt de tot la voluntat del poble que la parla, i el poble valencià diu que es Llengua Valenciana, com ha dit des de sempre.

Fabra, al que ha seguit l’Institut d’Estudis Catalans, per a ordenar la llengua catalana, preferi moltes vegades, per damunt la forma viva del catala natural, a invenció del normatiu, per a la qual tingueren una intervencio decisiva l’etimologisme i el “prurit de fugir de la semblança amb el castella”, en frase feliç de «Diccionari catala-Valencia-Balear» en la paraula modo.

Puc acceptar com a explicacio d’eixe prurit el que fora un chauvinisme del catalanisme de Fabra. Pero no puc acceptar que, si volia fer ciencia, la profanara en la concessio al chauvinisme. Que, com a chauvinisme es absurt, puix que es absurt pretendre que la llengua catalana no tinga semblances en la castellana, perque lo llogic es que les tinga.

No poden tancar-se els ulls a la realitat evident i irrefutable d’un veïnage i una proximitat dins de la geografía peninsular, de Castella i Catalunya (inclus els noms tenen el mateix etim probablement), raons que han originat de sempre unes relacions continues i intimes, reforçades per la comunitat politica des de la primera unitat espanyola dels visigots a l’actual, passant per la intermija de la Corona d’Aragó.

I en estes circumstancies, l'influencia llingüistica castellana en el catala (com tambe la catalana en el castella) es necesariament inevitable de tan llogica. Pero no solament, com precisament preten el chauvinisme del catalanisme, per l’aspecte politic de l’oficialitat de la llengua castellana opressora i "imposadora", de la castellana, sino que tambe, i mes, perque la llengua castellana es una de les principals del mon, no solament per ser de les mes parlades (en numero d’estats la primera) sino tambe perque te una cultura lliteraria de primerissim orde, no solament per la lliteratura classica sino per la de sempre, inclus l’actual, puix que en tot temps la lliteratura castellana ha contat en noms de relleu universal.

I aço mateix que acabe de dir de les semblances entre el castella i el catala, es igualment aplicable a les semblances entre el castella i el valencià, o mes encara perque el bilingüisme valencià fa al castella tambe valencià; i, com a tal, el te dins del mateix Regne de Valencia.
I com dos coses semblants a una tercera son semblants entre si, resulta que el valencià, el,catala i el castella tenen semblances les tres entre si. I tenim aci un eixemple de frase que inclus s'escriu exactament igual en les tres llengües: Salvador va a copiar el gran mapa de la comarca de la Ribera Alta que figura en la blanca casa consistorial. Pero que es pronuncia de manera diferent en cada llengua, de manera que hi ha paraules de pronunciacio diferent en les tres, com la primera que els valencians pronunciem Salvaor, els catalans Salvadó i els castellans Salvador, o millor dit Salbador. O siga que l’escritura es igual pero es diferent la fonetica, lo que demostra lo que he dit de que la llengua no es l’escrita sino la parlada, i per aixo esta frase que llegida no se sap si es valencià, catala o castella, pronunciada per un valencià, un catala i un castella se sap perfectament en quina llengua parla cadascu.

Es per aixo que els pancatalanistes basen la llengua en l’escrita, imponent com a llengua dels valencians la catalana de Fabra i l’lnstitut d’Estudis Catalans, previament manipulada, i afirmant que es la llengua que els valencians hem perdut i nos cal recuperar, i ho diuen inclus cientifics; i en aço reconeixen que el valencià i el catala parlats, que son els autentics, son diferents, i per aço la majoria dels valencians no entenen als catalans; que es la prova definitiva de que dos llengües son
diferents quan un parlant de cadascuna no s’entenen. Pero els pancatalanistes que afirmen que la llengua dels valencians es la catalana perque com fan escriure als valencians, escrita resulta igual, ¿acceptarien davant la frase que he posat abans que el catala i el castella son la mateixa llengua? I no accepten aço, que es veritat, pero damunt no volen acceptar semblances en
el castella, que no es veritat; semblances que demostren les influencies mutues pels motius que he donat, i que no es donen respecte a unes atres llengües, com frances, italia, etc., per citar llengües tambe romaniques.
En «Retorn a la fidelitat valenciana» he posat un eixemple de les diferencies entre valencià i catala i que es l’Evangeli de la missa que acabava d’oir. Es el text llati, una traduccio meua i el text d’una edicio catalana. I entre el text valencià i el catala – onze llinies de quartilla a maquina –, hi ha mes de xixanta diferencies de les distintes classes.

Perque les diferencies entre valencià i catala son:

1-De lexic: per conservacio de la paraula iberica, germanica, arap, mossarap.
2-De procedencia estrangera en adaptacio propia o no. Per no ser el mateix etim llati.
3-Morfologiques: diferencia d’alguna lletra, lletra de mes o manco.
4-Semantiques: paraules de diferent accepcio o mes o manco accepcions en valencià.
5-Fonetiques, que son les mes.

He dit que Fabra, en sa joventut, considerava impossible una unitat ortografica per a les llengües valenciana, mallorquina i catalana per ser contra natura, i davant lo que he expost es comprendra perfectament que en aquells temps Fabra tenía rota la rao. I, no obstant, ara el catala te una ortografia que no s’ajusta a la fonetica seua, i a l’aplicar dita ortografía al valencià encara queda moltissim mes desajustada.
Vejam uns casos:
Grafía tz: Com s’explica en les instruccions nomes es adequada a la fonetica valenciana en unes quantes paraules.
Grafies suprimides per Fabra Y i CH: absurda supressio i que crec que deu de rectificar-se recuperant estes dos grafies que son necessaries, tradicionals i inclus classiques en la Llengua Valenciana, que una i atra s’han usat en la Llengua Valenciana fins sa primera catalanisacio per les normes de Castello; que una i atra o una de les dos apareixen en les llengües mes cultes. Per a convéncer-se de la necessitat de recuperar per a l'ortografia valenciana les grafies Y i CH, i vore l’absurditat de la seua alegre i inconscient supressio per Fabra, basta en estos dos eixemples, u per a cada grafía. Tenint la grafía Y s'eviten les paraules inventades, com l’actual adjectiu d’epopeia. que es epopeic, modificant la fonetica, puix que abans de Fabra i les normes de Castello s’escrivia epopeyic. I tenint la grafía CH s'evita la confusio de la fonetica que puga tindre la grafía X quan no es coneix la paraula. Perque ara es llig be per coneixer la fonetica de la paraula, puix que en marxa i xapa, com es coneixen, els valencians pronuncien africada sorda; com els catalans occidentals, orientals i mallorquins pronuncien fricativa sorda; com fem els valencians en la paraula Xativa, perque la coneixem. Pero si s’inventa una paraula, per eixemple xapif, ¿quina es la fonetica de la x? Abans de Fabra no hi havia confusio: per a l’africada sorda ch (chapa, marcha) i per a la fricativa sorda x (Xixona). Cal advertir que els catalans orientals, com qualsevol, consultant el diccionari de Fabra, pot fer la comprovacio, no tenen l’africat sort a principi de paraula sino en la paraula Txecoslovaquia i sos derivats, i per aixo als valencians se'ls fa, des de les catalanisadores bases de Castello, escriure esta paraula en tx inicial i totes les atres africades sordes en x, grafia que, a mes, te tambe el fonema cs com en examen, o siga, tres fonemes per a una sola grafia. En canvi en esta absurda ortografia hi ha un fonema linguoalveolar sort que te cinc grafies: c, ç, s, ss, sc, segons la situació del fonema. No es precisament una ortografía senzilla. I com aci no tracte del canvi d’ortografia que crec necessari, no cal que pose mes eixemples de l'inadequacio a la Llengua Valenciana de l’ortografia que ara s’usa, que es la catalana. Diferents ortografies corresponen a llengües diferents que, com la valenciana i la catalana, arriben a tindre ¡cinc! diferencies fonetiques en una paraula que ara es vol dir que es igual en les dos: desorganisar en valencia i desorganitzar en catala, i fent escriure als valencians també desorganitzar, passen com a iguals, quan en catala la primera e es lo que abans de Fabra escrivien a els catalans, i que ara li diuen e neutra (‘científicament’, vocal anterior mixta, no arrodonida) ; la o, en catala es u (‘científicament’, vocal posterior arrodonida amb la mínima obertura) ; la primera a es igual que la primera e; la s valenciana es consonant linguoalveolar fricativa sonora ‘científicament’, i la tz catalana es ‘científicament’, consonant linguoalveolar africada sonora; i la r en catala es muda i en la gran majoria del valencià no. En una paraula ¡cinc diferencies!, i ‘científiques’ que es lo que val per als pancatalanistes.

Excepte per a les raons que te el pancatalanisme, que els pancatalanistes les saben, i nosatres tambe, sempre s’ha acceptat la diferencia entre valencia i catala, inclus en la mateixa Catalunya. Citada ha quedat l’opinió de Fabra, Massó i Carreras en 1891, ininterrompuda en Catalunya; i tinc a la vista, treta de la biblioteca meua, la traduccio al catala de «Pare vosté la burra, amic», de l’autor valencià Felip Melia, feta per Agustí Collado, en la coleccio «La escena catalana», Any XVIII (2ª epoca), 3 d’agost del 1935, nº 421, editada per Llibreria Bonavia, Tapineria, 4, Barcelona.