CONTRAARGUMENTACIONS A LES CONTRAARGUMENTACIONS CATALANISTES

Aci tens una mostra de respostes a les contraargumentacions catalanistes a la llogica, a l’historia i a la rao.

1. En valencià es diu “yo pense” i en catala “jo penso”.

Diuen els panques: “No és cert. Molts valencians diuen ‘jo penso’: per exemple, de Cabanes cap al nord ho diuen, i cal tenir en compte que durant els segles XV i XVI els catalans també deien ‘jo pense’, fins que va aparéixer la forma en –o per la influència del castellà”.

Contestacio: El nort del Regne es una zona de parla de transicio i es normal que se barregen les caracteristiques. Per una atra banda en els sigles XV i XVI hi hague influencia valenciana en els escrits catalans. ¿A on s’ha vist que un dialecte influixca en la llengua originaria i tinga un sigle d’or abans que esta?

2. En valencià es diu “chiquet” i en catala “noi”, en valencià es diu “chicotet” i en catala “petit”.

Diuen els panques: “Ara bé, els catalans no desconeixen les formes derivades de xic (xiquiu, xicot...), i els valencians tampoc desconeixen les formes derivades de ‘petit’. Així, es diu ‘és un nano petano’. A Lleida, petit i xicotet conviuen. Passa igual com en corder/xai, poal/galleda, granera/escombra, que els blavers s’apunten com a distintives i també es diuen a Lleida. En el cas concret de la paraula granera, els valencians de la zona interior castellanoparlant també empren aquesta paraula, sense prejudici de la unitat lingüística que eixos valencians comparteixen amb els castellans que diuen ‘escoba’. “

Contestacio: La forma “petit” està nomes viva en les comarques del nort, per la causa ya dita en l’anterior afirmacio. Per una atra banda, l’expressio “nano petano” no se referix a un derivat de “petit”, ya que en este cas la paraula utilisada sería “petito”. Es provable que vinga de “pet” i en este cas fa alusio a que els nanos no paren de tirar-se pets. Lleida sería el mateix cas que les comarques del nort del Regne, a banda hem de tindre en conte que el catala arcaisat codificat per Fabra (1861-1948) es basa majorment en la Llengua Valenciana del sigle XV; i el cas de les comarques interiors del Regne es per influencia de la Llengua Valenciana, es el cas de municipis com Bunyol, que han valencianisat el seu lexic.

3. En valencià es diu “creïlla” i en catala “patata”.

Diuen els panques: “No és exacte. A la ciutat de Castelló, i d’allí cap al nord es diu ‘patata’, i no per influència de Catalunya precisament: la forma ‘patata’ era general a tot el domini lingüístic i ‘creïlla’ prové del castellà ‘criadilla’, i és una forma que entra pel sud des de Múrcia. La prova més palesa d'això és que en alguns pobles la gent gran diu encara ‘credilla’.”

Contestacio: No està clar que “patata” fora comu en “tot el domini llingüistic”, ya que el diccionari catala-valencià-balear no dona cap testimoni antic de la paraula. “Criadilla” no es la mateixa paraula que creïlla i no te la mateixa arraïl, per tant es absurt afirmar que es lo mateix. En valencià tambe s’utilisa queriguilla.

4. En valencià es diu “yaya, yayo” i en catala “avi, àvia”.

Diuen els panques: “Cap testimoni més adient per a desmentir-ho que una de les nostres més insignes escriptores, Isabel de Villena: E la dita senyora Anna presentà al seu amat net una camisa que li havia feta per goig de la venguda, ab freset d'or en les manegues e en los muscles, la qual lo senyor vestia ab molt plaer per amor de la santa avia sua (Vita Christi, capítol XCV).

Contestacio: Este testimoni lo unic que fa es demostrar que la Llengua Valenciana es una llengua viva i que evoluciona en el temps, les paraules canvien en el temps i lo que parlava Sor Isabel en part ha canviat i en part s’ha mantingut, per sort o per desgracia. Fer que una paraula perduda i transformada en una atra se recupere no te sentit, ya que se transforma en una cita arqueologica que no te trellat. Una llengua ha de estar viva i ha d’evolucionar cap a avant, no cap a arrere.

5. En valencià se fa la –r final, en catala no.

Diuen els panques: “No és cert. A tota la comarca del Maestrat es perd la –r final, i també es perd, però només en les combinacions pronominals, en tot el territori al nord de Moncofa i Xilxes i en tota la línia costera que va de Dénia fins al sud, incloent-hi el dialecte il·licità i alguns pobles com Crevillent, on es perden també totes les –r finals. Pel que fa als catalans, tots ells sensibilitzen la –r quan hi ha un pronom feble al darrere. ‘Mirà’, però ‘MiraR-ho’, ‘anà’, però ‘anaR-hi’, ‘fe’, però ‘feR-ne’ ".

Contestacio: La perdua de la –R es una qüestio dialectal, centrada nomes en uns pocs casos, no se pot estendre un cas particular a nivell d’estandar. Despres, hauriem d’analisar el per qué esta caracteristica existix en estes zones (repoblacio en mallorquins per l’eixida de moriscs, ser un parlar de transicio, contactes per qüestions de treball…)

6. En valencià se diu “eixir” i en catala “sortir”.

Diuen els panques: “No és cert. A Eivissa, per exemple, diuen “eixir”, i també en algunes zones del nord del pirineu. La raó és que els dos verbs (sortir i eixir) eren en un primer moment verbs diferents: eixir era “abandonar un lloc” i “sortir”, eixir de colp, precipitadament. A Barcelona la forma sortir va començar a substituir el verb eixir per la seua major expressivitat, i eixa novetat va començar a estendre’s, fins que només les zones extremes del domini lingüístic, o més allunyades de la influència de Barcelona (País Valencià, Eivissa i el Pirineu) han conservat el verb eixir”.

Contestacio: Per tant es una diferencia ben patent. Com be diuen son dos formes verbals en significats diferents. Es conseqüencia d'una evolucio diferent en les dos llengües; en el catala s'ha empobrit priorisant una forma que no se correspon en el significat, mentres que en el valencià s'ha mantingut; es, per tant una caracteristica de diferenciacio.

7. En valencià es diu “meua, teua, seua” i en catala “meva, teva, seva”.

Diuen els panques: “No és cert. A Eivissa i Girona diuen “meua”, i tal forma va ser general en tot el domini lingüístic fins que en el segle XV a Catalunya començà a imposar-se la consonantització de la u intervocàlica”.

Contestacio: Totes les llengües romaniques evolucionaren des del sigle XV fins l’actualitat… En castella es dia aquesta, filla, finestra, porta… etc. L’evolucio del catala i el valencià va ser diferent en estes expresions com en moltes atres. Que en algunes zones de parla catalana evolucionaren de modo similar al valencià, no deixa de ser normal, al ser una llegua romanica germana. No es mes que una mostra de la divergencia i evolucio de les llengües.

8. En valencià es diu “dins” i en catala “dintre”.

Diuen els panques: “No és cert. En tota la comarca del camp d’Elx i l’Alacantí es desconeix la forma “dins” i es diu “dintre”. Altrament, a Catalunya conviuen les dues paraules”.

Contestacio: “Dintre” es una forma arcaica de l'adverbi dins. En algunes zones valencianes es manté el seu us; el que es tracte d'un localisme fa que no se reflectixca en el llenguage estandar. D’una atra manera, en Catalunya en el seu llenguage estandar apareix “dintre”, per ser la forma general en tot el territori, mentrimentres que en alguns llocs, per evolucio, o per influencia valenciana s’adopta la forma “dins”.

9. En valencià es diu “pare”, “mare”, “portar” i en catala es diu “mara”, “para”, “purtar”.

Diuen els panques: “La neutralització vocàlica no és un fenomen alié al valencià. En molts pobles valencians es diu, per exemple 'amportar' i 'ascolta' per 'emportar' i 'escolta', també és freqüent escoltar 'Jusep' per 'Josep'. Aquesta neutralització també es dona en conjugacions verbals, com 'vullgau' o 'vingau', formes que poden sentir-se en molts pobles valencians.

D’altra banda, la neutralització vocàlica típica, per així dir-ho, del català de Barcelona, no és un fenomen tan antic: començà cap al segle XVI en les vocals a i e i més tard (cap al segle XVII) en o i u. A Balears, per cert, només es fa entre e i a, i en alguns dialectes plenament valencians com el del Camp d’Elx és molt freqüent escoltar 'mun pare' per 'mon pare' o 'ubert' per 'obert'. Cal afegir que catalans com els de Lleida, Tortosa o Amposta no neutralitzen les vocals i s’assemblen més en la pronúncia als valencians que als barcelonins o gironins”.

Contestacio: L’us incorrecte del llenguage o la proliferacio de localismes es cosa comuna en totes les llengües. “Amoto”, en lloc de “moto” diuen en moltes localitats castellanes, i cap llingüiste en trellat dictamina que dita forma siga un model a seguir o a estandarisar.

Pendre usos indadequats del llenguage o localismes com a models de parla, denota una total incapacitat llingüistica de la persona que fa l’analisis utilisant dites referencies.

Lo rellevant de totes les maneres es que les evolucions del lleguage son diferents en terres catalanes i valencianes, i aixina com el fenomen de la neutralisacio vocalica està present en les dos llengües, afecta a diferents vocables tractant-se d’una llengua o d’una atra.

10. “Aquest” i “altre” son paraules catalanes i no valencianes.

Diuen els panques: “No. Els documents antics i les obres literàries valencianes de l’Edat Mitjana n’estan plenes, i citar exemples seria una feina inacabable. Aquest prové de sumar al llatí ISTE el reforçador ACCUM, que també reforça el llatí ILLE formant 'aquell' (ACCUM + ILLE). En eixe sentit, si emprar el demostratiu amb reforçador previ és català, també ho és emprar 'aquell' o 'aquella'. D’altra banda, formes com 'aqueste' no són desconegudes en castellà antic.

Pel que fa a altre, prové del llatí ALTERUS, paraula que com veiem ja conté la L. En eixe sentit, defensar la validesa de la forma popular valenciana 'atre' resulta antietimològic”.

Contestacio: L’afirmacio “son paraules catalanes” ve de que el valencià actual, a l’igual que unes atres llengües romaniques com el castella, ha evolucionat i ha deixat arrere eixa forma com a arcaisme utilisat en l’Edat Mija.

En valencià, a diferencia del catala, estes formes han evolucionat a lo llarc del temps, perque els llenguages tendixen a l'economia. Acceptar l'evolucio no vol dir que siga antietimologic, sino que es acceptar que totes les llengües evolucionen, i dins d'eixa evolucio, els llingüistes han d'acceptar eixos canvis.

11. Les formes "mos" i "vos" son específicament valencianes.

Diuen els panques: “Fals. Aquestes formes (que els blavers llueixen en la seua consigna "No mos fareu catalans" com a tret distintiu valencià respecte al parlar català) són utilitzades en tots els dialectes balears. I a banda, en el propi Principat s'utilitzen en la zona que va des del Camp de Tarragona fins al límit amb el País Valencià”.

Contestacio: Dir que en la zona llimitrof en Valencia s’utilisen vocables iguals als utilisats en tot lo Regne de Valencia, es no mes reconeixer l’influencia del valencià alla a on hi ha un contacte directe. Eixes influencies existixen en totes les zones que fan de frontera entre una llengua i una atra. Mai s’ha vist que un dialecte influixca en una llengua…

Dir que en una atra comunitat, Balears, diferent a la catalana, tambe les utilisen, indica, unicament que eixa comunitat tambe manté diferencies llingüistiques en Catalunya.

“Testimonis dels catalanistes, arreplegats per a tirar per terra als valencianistes”

JAUME ROIG – SPILL – PREFACI, QUARTA PART

“car molta gent
veent penar,
altri passar
mal e turment,
en pren scarment
e se’n castiga;
qui no s’hi TRIGA,
seny vol haver.”

AUSIAS MARCH – POEMA CVIII

DONCHS, ¿quant es foll lo qui vol l'inposible
e te's per cert qu·es molt leus de atenyer,
ne sab que may l'apetit pot estrenyer,
si DONCHS no·l met en lo cert e posible?

MISTERI D’ELIG– LA FESTA

NOSALTRES tots crehem
qu·es la Mare del Fill de Deu.
Batejau-nos tots en breu,
qu·en tal fe viure volem.

SOR ISABEL DE VILLENA – VITA CHRISTI – CAP XCV

“E la dita senyora Anna presentà al seu amat net una camisa que li havia feta per goig de la venguda, ab freset d’or en les manegues e en los muscles, la qual lo Senyor vestia ab molt plaer per amor de la santa AVIA sua”

JOANOT MARTORELL - TIRANT LO BLANCH- CAP 294

“¡Oh molt cruel cavaller, entre molts nobles valeros! ¿Qui ha regirats aixi los teus pensaments? ¿On son ara los precs los quals moltes vegades a mi, per restauracio de la vida vostra, planyent e sospirant oferieu, que la vostra vida e mort estava en les mies mans? ¿On son ara los piadosos ulls ab los quals tota volta mostraven esser vists ab llagremes? ¿On es l’amor que envers mi mostraveu passant delitoses paraules, e los greus treballs e congoixes que jo he presos per meus propis, en delit e servei de vostra merce? ¡Partir-se de tan virtuosa senyora, la mes alta en dignitats e virtuts que en tot lo mon sia, sens dir-li ADEU SIAU!”

[en la pagina catalana original el text apareix manipulat en un AMB, la forma normal en tot el text de Joanot es AB o EN]
Molt possiblement l'expressio “adeu siau” vinga de l'occita (parlat en el sur de França i alguna chicoteta regio d'Italia), en esta llengua existix una forma documentada des del sigle XIII, i que hui encara seguix sent d'us general: “adeu-siatz”. Per tant, des d'este sur frances passà a Catalunya, per influencia dels trobadors. Esta mateixa influencia es la que se pot dir que repren Martorell en este passage; es nomes una cita culta lexica / homenage a una llengua que estava de moda, pero mai pot considerar-se com a unes formes normals presents en la parla vulgar. Sense cap dubte es un recurs lliterari, ya que de totes les formes de despedida que hi ha a lo llarc del llibre, esta es l'unica volta que apareix.
Es absurt dir que ara hem de parlar com fa cinccents anys, mes encara quan la llengua ha evolucionat. No obstant, se poden vore alguns eixemples que trenquen en la norma, com l'inexistencia de AMB, que han necessitat manipular per a que ningu ho qüestione; o formes com “venguda” o formes verbals vives com “veent”, al que per art de Pompeu transformen en “veient” en TV; o “altri”; o la classica “foll” que transformen en “boig” ¿Per qué no son acceptades en la norma? ¿Per qué s'han d'acceptar les formes que ells diuen que s'han d'acceptar i les atres no, encara que son de la mateixa epoca? ¿son unes mes boniques que les atres? ¿per qué eixe favoritisme?
La seleccio feta es molt capciosa, carix de tot cientifisme el triar un text i pendre en consideracio unes paraules i unes atres no. ¿Per que no se mostren els testimonis en que ix la CH o el pronom personal YO? ¿Per que no mostren els testimonis del XV en que els neutres estan finalisats en -EA i no en -ESA? ¿per demostrar que el final en -ESA un castellanisme i aixo no interessa?


Imagens tretes de: Manual Escolar Valencianiste